Benissanó va sorgir a primers del S. XII amb les edificacions que es van agrupar entorn de l’antic “castillejo” d’origen musulmà construït en l’alqueria denominada “Beni Sahnún”.
En les donacions de terres que es van efectuar en l’època de la Reconquesta i que apareixen documentades en el “Llibre del Repartiment” s’anomena una primera donació del lloc l’any 1239, encara que la donació més significativa es va produir el novembre de 1249, quan se li lliura l’alqueria de Benizano a D. Pedro Íñiguez de Dicastello, però no fou fins el 18 de gener de 1261 quan Jaume I el confirma com a Senyor de l’alqueria de Benizano, des d’aquest moment, Benissanó que llavors estava format per una torre, edificis circumdants, un bany públic i un mur que envoltava la vila, comptarà amb jurisdicció pròpia.
En 1477 el rei D. Juan de Navarra concedeix a D. Luis de Cavanilles la jurisdicció de Benissanó i serà amb aquesta família quan s’aferma la configuració com a poble amb senyoriu, erigint en la segona meitat del segle XV el castell tal com ho coneixem en l’actualitat.
En 1525, a petició de l’emperador Carlos V, D. Jerónimo de Cavanilles va traslladar al rei francés Francesc I fins al castell de Benissanó, després d’haver sigut fet presoner en la batalla de Pavía.
En 1547 es produeix el desmembrament per butlles Papals de Benissanó de Llíria, passant a obtenir parroquialitat pròpia. És en aquest moment quan Don Luis Cavanilles Villarrasa mana edificar l’església..
En 1699 es descobreix en els fonaments d’una casa del Carrer Major una medalla de bronze de forma el·líptica, representant a La Nostra Senyora amb el Xiquet en braços. Entre les diverses advocacions propostes es va decidir, mitjançant sorteig celebrat en març de 1701, la de Mare de Déu del Fonament, passant a ser la patrona de Benissanó.
En 1792 l’escriptor Cavanilles en la seua obra “Observacions sobre el Regne de València” fa referència a Benissanó “situat en una lloma al costat del Camí Reial, on viuen 140 famílies”. En aquells dies el diàmetre del poble era d’un quart de llegua, i l’activitat bàsica era l’agricultura, completant-se amb la manufactura de l’espart.
En el segle XIX (1.811) és abolit el Senyoriu de Benissanó per les Corts de Cadis. En aquest segle les aigües del “Pou de la Salut” aconsegueixen fama per les seues propietats terapèutiques en la cura de la ictericia.
Durant la primera meitat del segle XX la base de l’economia és l’agricultura. En aquest segle la població anirà augmentant progressivament des dels 997 habitants de principis de segle fins als 2.300 de principis d’aquest.
A la tardor de 1994 el castell va ser catalogat per la Direcció general de Belles arts i Arxius del Ministeri de Cultura com a “Monument”, amb categoria de Bé d’Interès Cultural i en 1.996 la titularitat del mateix va passar a ser municipal.
